La Falla

El periodista benicarlando, Pedro Manchón Pau, va escriure al 1998, un llibre dedicat a les falles de Benicarló, i ens ha cedit per a la web l’apartat referent a la Falla l’Embut.

«L’Embut va ser cosa de les dones». Completament segur d’aquesta afirmació respon Salvador Soriano Masip Neri, el component de la comissió amb el número 1 de soci, en ser preguntat sobre els inicis de la seua falla. La tenda de comestibles de Juan Antonio Miravet al carrer Mossén Lajunta, va fer d’escena a la conversa informal però del tot convincent que Úrsula Martínez Ursulín, Vicentica Albiol i alguna dona més del barri, van dur a terme pocs dies després de la celebració de Sant Josep de 1979, quan estaven realitzant les compres del dia i van veure la necessitat de fer al barri una falla que involucrara els veïn.

La mateixa nit d’haver dit la seua, Ursulín estava sopant amb el seu home, Salvador, quan va sonar el timbre a una hora poc corrent. La dona de Neri de seguida va reaccionar i al moment ho va tindre clar: «Vénen per la falla», va dir al seu marit. Juan Antonio Miravet i José Clavel es van presentar a casa de Neri i li van preguntar el seu parer abans de donar el pas endavant de fundar una comissió, i coneixent el caràcter emprenedor de Salvador, estaven convençuts que la idea tindria de seguida suport.

En aquells temps, les carrosses de les festes patronals es confeccionaven per sectors, i Neri que formava part del grup del barri que realitzava una d’aquestes, va proposar als companys formar part del projecte faller que es volia començar. La resposta va ser negativa, però lluny d’entrar en el desànim, la idea tiraria endavant i la junta fundadora s’aniria component igualment amb altres veïns de la zona que volien veure cada mes de març un monument faller al seu barri. A més de Neri, també Miravet, Clavel i Román Alberto van ser els primers socis fundadors de la comissió.

Les primeres trobades de les persones que volien formar part de la falla es van celebrar al parvulari Magdala, i tots van haver de treballar molt per tal que les il·lusions no se n’anaren en orri. Miguel Gilabert i José Adell van proposar a la resta, després de valorar diferents possibilitats, posar a la comissió el nom de L’Embut. Les dones i els homes reunits van quedar captivats per la idea, i d’aquesta forma ja es va tindre un nom amb el qual es donaria a conéixer la nova falla de Benicarló. Tot i que res va tindre a veure, amb el temps s’arribaria a dir que és la forma d’embut que es dibuixa des de l’oval on es planta cada any la falla fins a la fontaneria d’Ávila, al començament del passeig, la que va donar nom a la comissió número 5 de la ciutat.

Fernando Tararín, director tècnic de la desapareguda fàbrica de Cidan, també vivia al carrer Mossén Lajunta. En començar les primeres reunions dels nous fallers entusiastes, Tartarín, que destacava per la seua capacitat dialètica i per ser una persona molt metòdica en tot allò que feia, va ser escollit primer president de la falla. L’Embut no tenia cap local on trobar-se durant l’any per tal d’organitzar la programació de les festes josefines; i en finalitzar la breu estada al parvulari Magdala, el bar Tres Perlas, el restaurant Sevilla i poc després un magatzem arrendat per José Salas al carrer de Sant Francesc, van ser els llocs de reunió dels embuters.

Com la majoria de les falles de la ciutat, l’escut també va tindre com a artista responsable Antonio Esteve, que havia rebut prèviament l’encàrrec de Salvador Soriano. Les monges concepcionistes van fer poc després l’estendard que havia pagat Isabel Febrer Anglés l’Amelera, i la seua benedicció a la capella del convent va suposar un dia molt especial per a la falla. Fins i tot, la secció infantil de la Coral Polifònica Benicarlanda va interpretar l’himne de L’Embut que el seu director, Froilán Galindo, havia compost amb la seua corresponent lletra. Des de llavors, va començar una relació entranyable de la comissió de la falla amb les monges que donaria peu a una de les principals característiques definitòries de L’Embut: la tradicional ofrena al convent de les Mares Concepcionistes. Aquesta ofrena que les falleres i els fallers de la comissió realitzen cada any sense falta, es va fer durant molt de temps al migdia de Sant Josep. Actualment, en acabar l’ofrena a la Mare de Déu de la Mar, els embuters es dirigeixen de nou a l’oval de la seua falla per agafar uns altres rams de flors i acudir a la cita amb el convent al carrer de Cabanes. Les mares concepcionistes també van fer l’estendard infantil que tot seguit regalarien al col·lectiu de la falla. Elles van ser, d’aquesta manera, les padrines de l’Estendard Infantil en 1981.

La primera falla, amb el lema Bandolerisme, va ser obra de l’artista borrianenc Vicente Codina, i es va plantar l’any 1980. Felisa Pueyo, fallera major, va anar acompanyada per Carlos Batiste, i els representants dels xiquets van ser María Elena Segarra i Antonio Enrique Alberich. La banda de música que va acompanyar la falla durant les festes, va vindre de la localitat de Sant Jaume d’Enveja. El president de la falla va ser qui es va encarregar de contractar-la, i en tractar-se d’una agrupació formada per músics molt joves, els seus pares, com a mostra de gratitud, van fer una barraca amb joncs, com era tradició al Prat, i la van muntar davant de la casa de José Bellmunt, molt pròxima a la ubicació de la falla. Plantar un monument en aquest lloc va donar peu a suspicàcies quan les males llengües van batejar el nounat col·lectiu de fallers, amb el nom de la «falla dels rics» perquè es troba al passeig Febrer Soriano, on camí de l’estació, proliferen grans finques, viles i xalets.

La comissió presidida pel doctor Fernando Tartarín, així com els nombrosos socis que havia anat recaptant durant l’any, va gaudir de les falles de l’any 1980 gràcies a un hivernacles que muntat per José Alberich Pecho es va utilitzar de casal. L’Embut ja va portar la brusa de ratlles blanques i blaves que José Clavel, natural de Puçol, havia proposat uns mesos abans. Aquesta brusa, juntament amb l’originari mocador roig, han sigut des de sempre deistintius de la falla respecte a la resta de les comissions benicarlandes.

L’any següent al de la posada en marxa d’aquesta comissió, Fernando Tartarín, que mai no deixaria d’estar lligat en major o menor mesura a la falla, es quedava en representació de L’Embut a la Junta Local Fallera que un any abans havia ajudat a fer funcionar. El seu substitut en el càrrec de president de la falla seria des de llavors Juan Francisco Serrano Serrano, i amb un monument fet per l’artista Salvador Pascual, la falla número 5 aconseguiria el primer premi. L’única vegada que fins al dia d’avui L’Embut ha guanyat el màxim guardó, va suposar una tremenda alegria per a tot el barri, tot just quan s’estrenava el casal que, situat en un solar propietat de l’ajuntament en una de les cantonades de l’oval, servia per donar servei al creixent nombre de persones que cada nit s’aplegaven al recinte faller per sopar i pasar una bona estona amb els balls fallers que amenitzaven orquestres d’un altíssim nivell.

El període de presidència de Serrano també seria curt. Després de tres anys, amb les falles de 1983, posava el punt final al seu cicle al capdavant de la falla, però va ser temps suficient perquè L’Embut estrenara noves iniciatives que si bé algunes ja no es fan, s’han convertit en un símbol en la història de la falla. És el cas de la «creu de maig», que servia per anunciar als veïns del barri que la comissió havia arribat a un acord amb l’artista i que es plantaria una nova falla l’any vinent. Les «creus de maig», molt corrents a València, eren uns espectaculars centres florals que L’Embut va importar a Benicarló des de Borriana gràcies als agermanaments que al llarg de la seua història aniria fent amb diferents comissions falleres d’aquesta localitat. Falles com Don Bosco, Club 53, San Blas, Barri d’Onda i, per acabar, Els Caçadors, han realitzat nombrosos intercanvis amb la falla. Els fallers de L’Embut i els borrianencs s’han tornat les visites en les presentacions de les seues respectives falles i moltes anècdotes han sorgit arran de l’amistat que es va fomentar durant els anys vuitanta i noranta.

Els embuters han comptat al llarg de la seua història amb nombrosos mantenidors de Borriana, com és el cas dels crítics Juan Bautista Gumbau i Francisco Javier Perelló. Però sens dubte un dels més emblemàtics és l’ecriptor benicarlando Jaume Rolíndez, un declarat embuter que ha escrit nombrosos poemes i articles referents, especialment, al barri de la falla.

L’anunci que la comissió de la falla feia a la gent del barri mitjançant la «creu de maig» seria, en conseqüència, un altre motiu per fer festa. Fins i tot al mes d’agost les revetlles eren un costum després que l’ajuntament pagara actuacions que anaven rodant pels diferents sectors de la població, i la comissió de L’Embut contractara altres orquestres que feien que les festes al recinte de la falla foren una constant. Durant aquesta època, que comprén especialment la primera part dels anys vuitanta, va ser molt popular un enorme embut de coure que va fer el fontaner i veterà company de la falla Manolo Llorach amb el ferrer Emilio Lavernia i que tant a la setmana de falles, com a les celebracions de la «creu de maig», i també a les revetlles d’agost, servia per oferir un gotet de vi o sangria a la gent que anava a sopar a la falla. Es recorda, a tall d’anècdota, que en una ocasió a la revetlla es va acabar el vi negre que contenia l’embut de coure, i Fernando Tartarín va anar a buscar-ne de blanc canviant-lo de color amb una «recepta secreta», al temps que la gent va continuar donant compte del boníssim vi que sortia de l’aparell.

L’embut de coure, que tenia un dosificador amb una cadena, estava penjat a l’entrada del mateix oval de la falla, i suposava una excusa més per fomentar la convivència, però va sofrir els abusos de la gent que fins i tot arribava a les mans per tal de poder anar buidant-lo. Va ser per això que la comissió no va tindre altre remei que retirar-lo.

José Clavel Zaragozá agafaria el relleu de Serrano com a president de la falla L’Embut, i tractant-se del mateix equip de gent, la comissió renovaria la confiança a Juan José Dualde com a artista faller. Dualde compliria una primera etapa al costat de L’Embut que havia començat l’any 1982 i no finalitzaria fins set anys després.

Van ser molts els components de la junta que no van regatejar hores de dedicació a la falla quan aquesta encara havia de consolidar-se. És el cas de gent com Bautista Llorach Batistet, gran especialista a cuinar all i pebre, German Díaz i Celestino Genovés, entre molts altres companys i companyes.

Per substituir Clavel al capdavant de la comissió, els embuters es van decantar per José García Prieto Pepín. Una de les primeres batalles que va haver de lliurar el nou president dels embuters va ser l’episodi pel qual la falla havia de fer-se amb la propietat del solar on estava ubicat el casal. L’ajuntament de la ciutat anunciava el concurs d’una subhasta que havia de decidir el propietari del lloc que havia fet de llar per a la família embutera des de 1981. El treball que la falla havia dut a terme per tal de condicionar el seu casal -una seu social que comptava fins i tot amb una xemeneia que va fer German Díaz- va ser un factor molt important quan la comissió es va decidir a fer una oferta econòmica que li’n permetera l’adquisició.

José Maria Febrer era l’alcalde de Benicarló quan es va realitzar el concurs per a la compra del terreny. La proposta de L’Embut pareixia que era la bona, però finalment va ser Pratsevall qui es va fer amb la propietat amb una última oferta. Encara avui no s’expliquen a la falla com va poder donar-se el fet de forma tan sobtada, però el cas és que en la mateixa reunió celebrada a l’ajuntament, i quan pareixia estar tot lligat, Febrer se’n va absentar un moment i al cap de pocs minuts hi va tornar anunciant la mala notícia per als fallers. Poc després el nou propietari del solar i la comissió de la falla van mirar de posar-se d’acord en l’arrendament del local, però no va ser possible. Com que l’acord amb l’ajuntament passava perquè la comissió devia deixar el lloc com se l’havia trobat (així constava en la redacció d’un document signat), la falla va tombar el casal sense deixar rastre de la seua estada. Començava la recerca d’una nova seu.

Un local comercial al carrer de Tarragona, propietat de Carmen Villaverde, seria el nou destí de la família de L’Embut. La seu de la falla continuaria sent una font molt important d’ingressos i el canvi de casal, lluny d’aplacar l’empenta de la junta, va servir per continuar fent encara més fort els trets definitoris de l’entitat. A la Cavalcada del Ninot, seguint amb l’alt sentit crític que tenia la falla en les seues participacions a aquest acte, els embuters van representar una immensa merda per tal de criticar la suposada mà negra que havia tingut lloc a l’ajuntament en la venda del casal.

La posada en escena de la falla a les cavalcades sempre ha estat molt acurada. L’Embut ha arribat a traure al carrer carrosses de nivell, com és el cas d’un vaixell que molts pensaven que era real. En una ocasió, també hi va haver una altra anècdota que va tindre per protagonista un magnífic avió que havia fet la junta com a decoració de la carrossa. Quan aquesta estava quasi acabada, a algú se li va ocórrer encendre un cigarret per tal de celebrar l’acabament de l’obra que tenien entre mans, però amb el vent que generaven les hèlixs, el cigarret sols va ser l’instrument necessari per calar foc a l’avió. De seguida tots els papers que conformaven la seua figura van provocar una gran foguera quan van començar a cremar en un tres i no res. La costosa carrossa havia de sortir al carrer de forma imminent, i la gent de L’Embut encara recorda emocionada com una vintena dels amics fallers que havien sembrat a Borriana, es van presentar a Benicarló en assabentar-se de la situació, per ajudar-los a fer-ne una de nova.

L’any 1989, quan L’Embut va celebrar el desé aniversari de la seua fundació, el temps no va acompanyar, i com també els va passar a la majoria de les falles de la ciutat, el seu monument va quedar especialment malmés per les pluges. Va ser una autèntica llàstima, ja que Dualde havia fet un preciós monument on la figura de Jaume I i un espectacular carruatge eren els principals elements. Precisament, el lema de la falla era Ous passats per aigua. Tot i així, a pesar que les expectatives generades inicialment havien estat enormes, el monument encara es va alçar amb un tercer premi. Aquell va ser l’últim any de José García com a president de la falla, i pocs anys després, com a representant de L’Embut, seria el principal promotor d’una etapa molt important per a les falles de Benicarló en ser nomenat president de la Junta Local Fallera.

La comissió de la falla no s’ho va haver de pensar massa en decantar-se per un altre embuter de tota la vida quan va arribar el moment d’escollir qui seria el cinqué president de la història de l’entitat. Agustín Sansano Sanz es posava al capdavant del col·lectiu per començar un nou decenni.

Des de l’estada de la falla a la seu del carrer de Tarragona, s’havia fet més necessari que mai un casal metàl·lic que poguera muntar-se al passeig de l’Estació i poder donar servei a la gran demanda de sopars que ofereix la falla. Aquest casal, fet per la mateixa comissió sota la coordinació del soldador oficial de la falla Antonio Peinado, és una peça clau quan arriba la setmana grand de les festes.

La falla L’Embut també ha tingut al llarg de la seua història molts bons coeters, com és el cas de Neri, qui al cap de poc de nàixer la falla ja es va moure per tal que el seu barri fóra un dels més sorollosos de la ciutat. Ell tirava els voladors amb la mà, i en una ocasió en què li’n va sortir un de defectuós, va haver d’aguantar-lo per tal que no anara pel terra amb el conseqüent perill per a la gent que anava a la despertà.

Primer, amb el pirotècnic Baldayo (de qui es comenta que s’oblidava de comptar els coets que posava a les bossetes) i, després, passant per altres professionals de la matèria, els embuters van oferir durant molts anysmascletaes als carrers del seu barri. El canvi de les ubicacions es devia a les queixes que després de cada any faller arribaven al casal de la falla. Per aquest motiu, quasi tot el sector ha pogut veure ubicat des de casa seua alguna mascletà d’aquesta entitat fallera, fins que per motius de seguretat va ser necessari abolir l’acte al mateix barri. Sens dubte, va ser un descans per a molts veïns que no volien veure davant de sa casa el muntatge de l’espectacle diposat a ser encés. Entre tots els pirotècnics que han disparat a la falla, tampoc no falta a la llista una de les millors pirotècnies que hi ha en tota la geografia valenciana i que està regida per components de la comissió de L’Embut: la Pirotècnia Tomás de Benicarló.

A Miguel Ángel Tomás, els més majors de la falla ja li van veure molt bones maneres quan des de ben menut era un enamorat de la manipulació de coets amb els canuts dels borratxos que li donaven. Teclejar amb els artefactes i la pólvora era una de les seues grans passions, i la seua estimada falla li va servir de primer racó d’aprenentatge i també de laboratori. La seua mare, Carmen Ortí, conscient dels riscos d’aquesta professió, va mirar que els companys de la comissió li llevaren del cap la idea d’endinsar-se en aquest món, però el camí de Miguel Ángel, junt al dels també embuters Juan Antonio Gregori i Jaime Verge Cholo, pareixia estar escrit, i avui la falla pot dir que ha donat a la ciutat un magnífic equip de pirotècnics que tampoc no falta cada any a la cita amb la plaça de l’ajuntament de València.

Durant la primera meitat dels noranta, l’equip dirigit per Sansano se centraria en la recerca d’artistes fallers que donaren a la comissió i als socis de l’entitat, la mateixa confiança que durant tants anys L’Embut havia rebut de Juan José Dualde. Joan Garí, i Ángel Carillo serien alguns encarregats d’intentar-ho.

D’aquesta etapa també es recorda d’una manera significativa la posada en marxa del vehicle de la falla, que amb un gran embut a la baca ideat pel president obri moltes de les cercaviles informals que, com la despertà, organitza la falla. Aquest gran embut va ser forrat amb tela. La gent de la falla sempre ha mirat de difondre la imatge distintiva de l’embut, qur fins i tot ha sigut representat per la comissió en unes cistelles de vímet que es feien servir per Nadal els primers anys de vida de la falla.

A punt d’arribar a l’equador de la dècada, Agustín Sansano donava en 1994 el relleu a un altre company que també complia els requisits de l’experiència per tal d’agafar el timó de la comissió de la falla. Juan Francisco Cornelles es convertia en el sisé president de L’Embut i amb ell també es donaria l’inici a una nova etapa perquè havia de produir-se el tercer trasllat dels embuters a una nova seu social. El lloc, ideal per la seua ubicació a dues passes d’on s’alça el monument, es va aconseguir després de signar un primer contracte de sis anys amb la propietària. Molt es va haver de treballar per tal de deixar en bones condicions un lloc que era niu de tota classe d’animals, amb canyissos i herbes. El fet de tindre dintre de la junta directiva professionals en les diferents matèries, va possibilitar la posada a punt d’un autèntic casal faller que no té res a veure amb el que es van trobar els companys de la comissió abans d’establir-se a la que és, fins avui, la darrera llar de L’Embut. La comissió de la falla, després d’haver renovat en repetides ocasions l’acord amb els propietaris de la casa, porta més d’un decenni en aquest emplaçament.

Des de 1996, quan la falla complia dèsset anys de la seua fundació, els components de L’Embut van veure la necessitat de comptar de nou amb els serveis de qui a l’entitat es considera l’artista de tota la vida. Juan José Dualde tornava sis anys després a treballar amb la comissió per començar una altra etapa de set exercicis fallers. Els vincles amb Dualde s’han vist traduïts amb altres treballs artístics que el borrianenc ha fet per a la gent de L’Embut.

La comissió de la falla, especialment per mediació dels seus dos últims presidents, Sansano i Cornelles, va dur a terme a finals del segle passat, la publicació d’una guia de telèfons on sols constaven els números dels veïns de Benicarló. La ciutat es va abocar en aquest projecte que els embuters ja havien vist funcionar a Borriana, i si alguna cosa tenia molt bona aquella guia era la seua practicitat. La falla va haver de fer-ne més d’una edició posteriorment, però l’aparició de noves companyies telefòniques va fer del tot inviable altres publicacions de la guia.

L’entrada del nou mil·leni va donar pas una altra vegada al relleu de la presidència. Agustín Sansano tornava a ser el cap visible de la junta de l’Embut arribat l’any 2001, però l’estructura de la comissió seguiria sent la mateixa. Amb el tàndem Sansano i Cornelles cedint-se el testimoni, la falla té per comptable un altre il·lustre embuter de tota la vida, Francisco Pac Solana. Ell és l’encarregat de fer quadrar els números de la falla número 5 de la ciutat, i tots els companys coincideixen a afirmar que la seua fermesa és la clau de la sanejada economia que té avui en dia l’entitat.

Les seues obligacions en el càrrec no impedeixen a Pac ser un dels principals promotors de les nombroses partides de futbolí que tenen lloc al casal de la falla, gràcies a la cessió que en el seu dia va fer d’un exemplar Domingo Cerdá. Després de les reunions de la falla i de les trobades que tenen lloc a la seu social de L’Embut, sempre hi ha alguna excusa per posar cinquanta cèntims i emprendre la partideta. Fins i tot els més menuts sol·liciten l’ajuda de Neri quan el futbolí s’enganxa. Salvador i José López són els que durant l’any, exercint el càrrec de casaler que en els seus orígens van tindre altres companys com Germán, es van rellevant mensualment i tenen cura i control del nombrós patrimoni que ha anat adquirint la falla al llarg de la seua història.

Una de les tasques que s’encarrega de preservar Salvador Soriano des de la seua responsabilitat com a casaler, és tindre correctament distribuïdes les banderes que, arribades les festes falleres, s’hauran de penjar per tots els carrers del barri. Ell és qui sap quantes banderes van a cada carrer, i moltes tardes se les passa al casal de la falla reparant-les qmb l’ajuda de Rosa Sorlí i Merche Monroig, que s’encarreguen de repuntar les banderes que estan malmeses. Després cadascuna de les tires es posa en laseua bossa on consta el nom dels diferents carrers. Ni el sector dels carrers amb noms de ciutat, ni el de les santes, passant per descomptat pel passeig de Febrer Soriano i el del Mossén Lajunta, es queden sense engalanar. D’aquesta manera, es delimita el barri de L’Embut amb el seu toc particular.

Si bé la falla sempre ha disposat majoritàriament la seua confiança en artistes benicarlandos pel que fa a la falla infantil, aconseguint de la mà de Daniel Ballester i Juanmi Beltrán el primer premi l’any 1998, L’Embut no ha tingut l’estabilitat que, pel que fa al monument gran, havia adquirit de la mà de Dualde. Després d’aquest, a partir de 2003 Francisco Fuentes va ser el responsable de fer la falla i, des de fa tres anys, Joan Garí torna a ser l’artista de la comissió embutera.

Després que prèviament Agustín Sansano deixara el càrrec i tancara la seua segona etapa al capdavant de la comissió, l’any 2005 va ser l’únic de la història de la falla que va haver de funcionar com a junta gestora. Aquest fet es donaria tot just després del vint-i-cinqué aniversari de L’Embut, que va exaltar Montse López com a fallera major i els xiquets Núria Albesa i Iván Bonet com a fallers majors infantils.

Un any en aquesta situació, va ser temps més que suficient perquè Juan Francisco Cornelles tornara a agafar la responsabilitat de dirigir el col·lectiu de L’Embut. Actualment, segueix sent ell el coordinador de tot allò que es cou a les reunions que, tant el nombrós grup de dones en dimecres a la nit, com el dels homes en dijous, se celebren setmanalment.

Les dones de la falla han sigut des de sempre part activa també en les Exaltacions, que durant molts anys va conduir Provi Cornelles. Elles fan possible que la de L’Embut siga una de les comissions que compta amb més falleres a la ciutat, i també van ser de les primeres a portar el vestit negre de faller per tal de coordinar les desfilades, entre altres coses. De la comissió de les dones, a més, se sol triar per costum la padrina de l’Estendard, mentre que majoritàriament es busca una altra dona de fora de l’entitat perquè represente la família embutera com a padrina de la Falla.

És precisament la comissió femenina qui amb els seus esforços ha sigut clau a engrandir el patrimoni del casal, motor essencial per al funcionament de L’Embut. I és que tota la comissió al complet, dividida en quatre grans grups, es reuneix cada mes un dissabte a la nit per celebrar un sopar a la casa social de l’entitat. Amés, cadascun dels grups es responsabilitza de les paelles que també tenen lloc mensualment en diumentge. Juan Adell, Sansano, José López i el mateix Cornelles són qui coordinen els diferents grups.

Avui, són uns quants els joves disposats a seguir el camí recorregut pels seus companys veterans de la junta. Jesús Balagué, Christian Roig, Marcos Esbrí, Tàlia i Naara Roig, així com Lídon Sansano, Mari Carmen Clavel i Marta Querol, són una representació dins d’un col·lectiu que es considera embuter de dalt a baix, i comencen a tindre dins de la comissió un pes específic important. Continuar fent del barri de L’Embut, un dels més carismàtics de la festa fallera benicarlanda no és una tasca fàcil, però amb treball de tots, cada any, el passeig de l’estació continua escampant l’aroma dels magnífics guisats del casal, i l’inconfusible olor característica de les traques. El sector oest de Benicarló segueix sent un embut de festa fallera.